Les trampes de l’exclusió

En paraules de Robert Castel (2007): "l'exclusió és una expressió que desplaça als marges de la societat allò que la colpeja en el seu cor". Perquè si bé l’exclusió esdevé la noció estrella, en un intent de superar i ampliar les definicions de pobresa que fins llavors van ser les oficials, la primera constatació que es fa, a l'hora de parlar dels exclosos des del punt de vista crític és la seva amplitud, imprecisió, heterogeneïtat, que la fan de difícil abast. Per això, pels límits que hi ha a l'hora de comptar i mesurar, qualsevol informe o estudi presenten bona part dels seus resultats en termes de desigualtats, privació i pobresa. Nocions consolidades en la tradició dels estudis econòmics i sociològics. A diferència de l’acceptació d’uns estàndards europeus per parlar de pobresa absoluta, o de pobresa relativa, no hi ha un consens en els continguts o la significació que rep la noció d’exclusió. Tanmateix, si continuem acceptant el terme per parlar de tot i de res, continuem reforçant la idea que l’èxit dels uns es pugui pagar amb el fracàs i la invalidació dels altres.

La visió del que està passant des del prisma de l'exclusió ens ha dut a revelar l'altra cara: la inclusió. Les pràctiques polítiques i socials es formulen amb objectius d'incloure. Ara bé, què hi ha al darrera de la pretesa voluntat d'incloure? La lluita d'espais esdevé una normalitat tant pel fet de promoure i defensar la idea de la inclusió social en el programes d'acció municipal, com en les actuals campanyes electorals. La lluita per tenir un espai en el si de la societat és l'altra cara de la moneda de la insistència per l'escola, la ciutat, i la societat inclusiva. Una lluita que reforça els arguments més poc solidaris dels uns envers els altres. Si la solidaritat ja és difícil dintre del nosaltres encara ho és més amb l'altre que encarna la figura de l'estranger. Quines són les trampes de l’exclusió? Entrem aquí a veure allò què passa quan les desigualtats, discriminacions, expulsions, vulnerabilitats, i tot allò "social" passa a ser interpretat des del paradigma de l'exclusió. El perill és que es tendeix a confondre diferents lògiques que cal mantenir ben diferenciades:

• la lògica de la discriminació oficial de determinades categories o sectors de la població: dones, nouvinguts, joves, barris, ètnies, cultures, etc.
• la lògica dels processos de transformació del món laboral i de ruptures de lligams socials o el que hem descrit com augment de la vulnerabilitat social.

El fet de confondre-les pot enfortir la relegació en espais especials, i a la promoció de noves formes de discriminació positiva. Els perills són els de l'estigmatització que pot acabar fent d'una mesura inclusiva una mena d'etiqueta negativa, com en el cas de ser beneficiari d'un renda mínima d'inserció. Probablement la política de discriminació positiva és necessària, però cal mesurar també els efectes perversos d’una protecció especial. Efectes que en gran part consoliden, objectiven i donen un estatut particular als anomenats exclosos. Es pensa en termes d'assegurar un dret per les persones excloses, que pot arribar a ser com una mena de dret de segona categoria, amb efectes clarament estigmatitzants. Si la clau de volta en la definició dels drets i les prestacions és la de la ciutadania, probablement hi ha d’haver una revisió no només de les polítiques socials, sinó també de l’organització social i econòmica.

La creixent inseguretat obre pas a les ideologies i els eslògans que emfatitzen la responsabilitat de l'individu i el valor de l'esforç personal per fer front als riscs que té al davant. La mateixa que porta a qüestionar la solidaritat col·lectiva pels efectes negatius, en el sentit de desresponsabilitzadors de l'Estat del Benestar. Cadascú es construeix a si mateix, quan res no assegura als individus un ancoratge social. Parlar d’exclusió, més que de desigualtat en l’accés al dret i a les oportunitats, serveix per parlar dels marges (de fora) i no parlar de dintre, del cor de la societat. Les propostes bàsiques de la Unió Europea són les de combatre l’exclusió amb l’ocupació. Avui, però, molts dels llocs de treball que es creen són en ells mateixos generadors de pobresa permanent: salaris baixos, inseguretat econòmica (precarietat) i pobresa futura en forma de pensions disminuïdes. I tenen a veure amb molts dels fenòmens d’aïllament social i marginació que pateixen moltes persones: horaris laborals impossibles per a la vida quotidiana, pressions que porten a problemes de salut física i mental, competitivitat que redueix l’empatia social, etc. Tot això s’oblida --quan el debat es focalitza en determinats col·lectius i els factors de risc d’exclusió-- perquè afecta el nucli central del sistema social, que sembla intocable (Recio, A. 2006).

La noció de desafiliació, l'augment de la vulnerabilitat i les dificultats per establir noves formes de vincle social hem vist que es troben al cor de la problemàtica de l'exclusió que va molt més enllà dels qui considerem exclosos. Hi ha una ruptura del lligam social portador de sentit. Sentit i horitzó que uneixen en un projecte comú i ofereixen al subjecte un sentiment de pertinença comunitària. L’emergència d'una vulnerabilitat de masses qüestiona les idees d'una pobresa residual, i de la recuperació dels exclosos del progrés que han orientat i segueixen orientant moltes de les accions i les polítiques socials. Fins ara hem insistit en la idea d'un context social en què les fronteres dels marges s'han diluït. Ja no valen les interpretacions reduccionistes centrades en les característiques i els factors individuals o familiars. La vulnerabilitat i la fragilitat social desborden la simple exclusió. Les persones que presenten situacions d’especial vulnerabilitat són només la punta de l’iceberg d’una societat fràgil. Per la pèrdua de sentit integrador, les grans institucions socials, com l'escola, la família o el treball, integradores per excel·lència, estan en declivi. La pregunta clau del debat que ens ocupa la formula Richard Sennet: quins valors i pràctiques poden mantenir unida a la gent quan es fragmenten les institucions en les que viuen? (Sennet, R. 2006)

La riquesa principal d'un país és la seva gent i les capacitats que tenen per crear i recrear el viure junts des de la llibertat de cadascun. Així doncs, el que de veritat compta són les opcions, les oportunitats vitals i les capacitats per triar i participar en la construcció del viure junts. El desenvolupament (A. Sen) ha de servir a la construcció no només de les capacitats individuals sinó també de les capacitats socials. Això implica generar espais per a la creació d'un "nosaltres", per enfortir les identitats i reconèixer les diversitats com a part intrínseca d'una comunitat d'interessos i de fins compartits. La responsabilitat social significa en aquest sentit apel·lar a un nosaltres. Aquesta perspectiva és, avui, d’enorme valor.

Precisament és des d’aquesta perspectiva ètica que se’ns presenta la necessitat d’interrogar-nos per aquella noció tradicional de pobresa que es limita als diners i als ingressos. La pobresa és un problema que posa en qüestió la unitat de la societat precisament per la dependència d'un sector creixent de la població i el risc de dissociació social. En el nucli del debat no està tant la pobresa o l'exclusió com la desigualtat d'oportunitats que arriba a consolidar una societat a dues velocitats. En l'epicentre està el repte d'esdevenir una societat cohesionada o d'eixamplar la bretxa social que separa els productors dels assistits, els que participen i els que queden als marges de la vida econòmica i social.