Mirar i comprendre per transformar

Des de la meva experiència en l'àmbit de l'educació i l'acció social – a la universitat, l'administració local o el món de les entitats socials- em sembla important mantenir una actitud oberta que ens permeti qüestionar les certeses i la representació que ens fem d'allò que està passant. Més que voler continuar donant explicacions per confirmar la nostra visió, ens cal interrogar la pròpia percepció dels fets. Això també vol dir guanyar en incertesa i complexitat. Potser vivim un temps d'enyorança de seguretats, de criteris clars i de referents absoluts. Davant de tanta incertesa, es pot fer publicitat de guanyar en dubte, i en interrogació? Com arriscar-se a ensorrar el poc que ens queda d'un univers i un llenguatge comú que fa que ens entenguem quan parlem d'exclusió? La meva proposta, en aquest text, apunta al repte d'aprendre a viure i conviure amb la incertesa i el dubte per avançar en el coneixement i la comprensió del que està passant. No negar el que hi ha de contradicció, d'incert o de complexe ens allunya de les receptes miraculoses. No és tampoc paralitzador, al contrari, ens pot ajudar a sortir dels carrerons sense sortida en que ens hem ficat. Més que voler solucionar el problema amb una resposta clara i unívoca, de vegades, pensar en com ha estat plantejat, ens permet atravessar els problemes i canviar les preguntes per d'altres de noves que siguin més pertinents. Tots sabem que la representació que ens fem de les coses no són les coses. Tot i això, però, en el món de l'acció social i educativa constatem masses vegades que el nom fa la cosa.

Per això, a l'hora de cercar relacions entre exclusió i valors, cal considerar d'entrada la importància del component valoratiu en qualsevol observació que fem de la realitat. El procés d'observació a diferència de la percepció espontània comença per interrogar-se un mateix: com prendre consciència de la manera espontànies de fer i de percebre? Quines representacions socials emprem sense saber-ho? Quines categories, classificacions i expressions fem servir? Quins referents teòrics, ideològics i morals tenim? Quins valors hi són implícits? L'exercici d'explicitació del propi marc d'interpretació, o dit de manera més senzilla, saber amb quines ulleres mirem el món, ens pot obrir a una comprensió més gran. Comprendre i no tant seguir explicant, demostrant, argumentant, i en definitiva justificant la nostra visió particular.

En el camí difícil de voler comprendre hi ha moviment, canvis de lloc, de perspectiva. També es reformulen i canvien les preguntes. Si no ens movem de lloc, i ens entestem a voler atrapar inútilment què hi ha en la realitat d’allò que hi veiem, la recerca ens confirma ideals, prejudicis, hipòtesis. Si per contra ens proposem el camí de la comprensió, el terreny es fa movedís, fangós, ple de revolts i preguntes obertes sense resposta. El coneixement pren consciència de l'opacitat del seu objecte d'estudi, es pregunta per les tensions i les relacions complexes entre la representació d'allò social i la vida social. Però també es fa més conscient del seu caràcter inacabat i inacabable. Enfront del famós lema positivista "saber, per preveure, per poder" (en la formulació d’Auguste Comte) en el terreny de la comprensió el coneixement no esdevé sinònim de poder sinó que, en una perspectiva que al cap i a la fi és la saviesa de la Bíblia, considera que "com més coneixement, més sofrença" (Estruch, J. 2002).

Esbrinar i aportar elements d'anàlisi per comprendre com s'ha arribat fins a una determinada visió o representació del que és l'exclusió social és una manera de preguntar-nos quins són els valors que sustenten la mateixa societat. La reflexió és alhora epistemològica i ètica. Preguntar-nos com veiem el món és preguntar-nos des d'on mirem als altres i a nosaltres mateixos. Quina és la millor posició? On haig de situar-me? Són preguntes pertinents que ens obliguen a plantejar conflictes d'interessos i valors. Valors presents en la vida de cada dia, que es tradueixen en formes de mirar, d'estar, de relacionar-se, de sentir, de decidir, de pensar, de prioritzar, de comprometre's o de desentendre's:

Quan parlem de valors –i de crisi de valors– de manera retòrica, en la mesura que ens escapem de fer referència a com vivim i com pensem en concret, en la vida quotidiana, fem un discurs conservador i, fins i tot, reaccionari. Encara que els continguts siguin aparentment progressistes. En canvi, si quan parlem de valors, parlem de les maneres concretes de viure, de les prioritats que seguim en les nostres decisions, de les maneres com pensem la realitat, llavors som a un pas de fer propostes revolucionàries i veritablement transformadores. Per això, quan es parla de valors, i de crisi de valors, no n’hi ha prou a saber què es diu. És fonamental saber qui ho diu i amb quina finalitat ho diu. (Cardús, S. 2000)

Parlem doncs dels valors no d'una manera abstracte o retòrica, sinó a partir de com pensem la realitat, que es tradueix en com la vivim. Perquè mirar, observar, és una forma de pensament i de representació que es fa en funció d'uns esquemes particulars, valoratius. El fets com a tals no preexisteixen a l'entrada en escena de l’observador. Per això proposo amb més urgència la difícil empresa de "mirar quina és la nostra mirada". En contra de l'exercici més corrent en l'àmbit de les ciències socials, que es proposa foragitzar la nostra mirada del procés de veure. Mai no veiem l'altre tal com és, sempre és de d'una òptica pròpia. Quina òptica és doncs, la de l'exclusió social? Per poder respondre ens calen elements de reflexió que ens ajudin a reprendre, reformular, reveure i reconsiderar el sentit evident de les coses. Per fer-ho ens cal obrir-nos a un moviment que suposa el fi de les certeses, per deixar entrar el dubte i el qüestionament. Saber més i qüestionar les maneres com pensem la realitat, és un camí obert al canvi i les transformacions. Un camí sense retorn.