Deixar-se interrogar per la realitat: obrir l’horitzó

En la línia del pensament complex i d'una recerca comprensiva, la meva aportació vol ajudar a repensar quines són les bases del discurs sobre l'exclusió i la inclusió. Això comporta trencar amb la tendència que com veurem està molt generalitzada en els informes i estudis sobre exclusió a reduir, dividir i fraccionar la realitat. Hi ha una altra tradició que també pertany al mon de les ciències socials, i de la qual em sento hereva, que es proposa complexificar la nostra mirada. Es tracta, doncs, no tant de la reducció o la simplificació dels problemes com de problematitzar la definició del problema. És a dir, augmentar el grau d'interrogació del discurs sobre pobresa o exclusió social i de la realitat social a la qual es refereix, o s'hauria de referir. En aquest exercici no ens allunyem de la realitat ni de les inquietuds més pràctiques que poden urgir als professionals del terreny. Tanmateix si que ens allunyem d'una comprensió de la teoria que ha de donar resposta als interrogants i les diferents expressions del malestar social. Estem acostumats a la recerca prescriptiva, aquella que fa de l'investigador un especialista que diagnostica el mal i ofereix la millor recepta. Si que m'interessa saber més sobre la manera, el com l'exclusió s'ha erigit com a problema i el com es vol resoldre: quines respostes o solucions s'estan oferint. La recerca des de la perspectiva comprensiva pren l'objectiu no tant de revelar o desvetllar el que hi ha de realitat d'exclusió a Catalunya, que també, com l'apropiació d'un qüestionament sobre els valors subjacents al prisma i l'aproximació que es fa des de l'exclusió.

El qüestionament ens obliga a fer un esforç de comprensió per tal d'aprofundir en la realitat social, sense renunciar a la seva complexitat i incerteses. Des de la perspectiva del pensament complex d'Edgard Morin, l'epistemologia és oberta: és el lloc de la incertesa i el diàleg amb la complexitat de la realitat. En el nou paradigma de la complexitat, el treball científic és menys una recerca sobre els fets, entesos com a cosa real, objectiva i delimitada, que una recerca sobre els sentits múltiples de la realitat. Acceptar l'existència de fenòmens indicibles, porta a haver d'acceptar que no existeixen respostes definitives a problemes complexos. Joan Estruch proposa una aproximació crítica a la perspectiva sociològica per desemmascarar algunes de les ambigüitats i limitacions inherents a la sociologia sense deixar d'apuntar les moltes possibilitats que aquesta ofereix. En La mirada del sociòleg (Cardús, S. 2003), la sociologia ofereix una nova perspectiva en l'anàlisi i el coneixement de la realitat. En la línia del que és el pensament de Peter Berger, s'anuncia el fet que la sociologia no és només una forma d'aproximar-se a la realitat per interrogar-la: voler interrogar la realitat suposa, al mateix temps, deixar-se interrogar per ella. Per això, cal superar la ingenuïtat positivista que pretén dir què és la realitat, o què són les coses des d'una pretesa objectivitat científica:

La tònica dominant d'allò que és conegut pel nom d'estudis sociològics és la pretensió de descobrir la realitat social que hom estudia, d'una forma directa i immediata, a través de tècniques menys que més refinades, o més que menys barroeres, a les quals es pressuposa una absoluta no interferència i innocuïtat. (Cardús & Estruch, .1986)

Ben al contrari, la recerca que no nega la complexitat permet entrar en el dubte i la complexitat respecte a allò que són els fets, i interrogar-nos sobre la congruència del nostre punt de vista particular i la nostra percepció de la realitat. Més enllà de la pura disciplina acadèmica, la recerca social obre a una altra manera de pensar, a una altre forma d'estar i de mirar el món, diferent d'aquella que exercim en la vida quotidiana. La perspectiva que apuntem és doncs, desemmascaradora, per això no combrega amb les definicions oficials de la realitat ni dels problemes socials. Perquè quan no renuncia a la seva funció, la recerca en el terreny de les Ciències Humanes i Socials, fa emergir "tot allò que les societats no deixen veure a la superfície" (Balandier, G. 1981). És llavors quan moltes de les definicions que ens semblaven inqüestionables deixen de ser-ho. S'esvaeixen les evidències col·lectives que ens guien en la vida quotidiana, la seguretat esdevé complexitat i les certeses deixen entrar el dubte:

Una de les regles d'or de la sociologia és aquella que ens fa adonar que el joc de posar etiquetes ens diu sempre molt més de l'etiquetador que no pas de l'etiquetat. La perspectiva crítica de la sociologia ens recorda que tota moneda te dues cares, i que tan interessant i instructiu és contemplar-ne una com l'altra, encara que habitualment una de les cares tendeixi a ser presentada com a cara "oficial” (Estruch, J. 1999)

Aquest plantejament situa la mirada en el centre del problema. El que passa a ser prioritari no és tant continuar cercant explicacions dels canvis socials com revelar quins són els sentits múltiples inherents en la tria d'un plantejament o una determinada interpretació. Què ens diu i ens revela l'exclusió del nostre món? Quins valors entren en joc? Quina comprensió del viure junts? Quins nous reptes ens porten a haver de repensar la solidaritat? Són grans preguntes que a partir d'ara guien el qüestionament, no per respondre-les, però si per deixar-les obertes.